El nebot de Wittgenstein

Thomas Bernhard, durant una estada en un sanatori, va aprofundir la seva amistat amb Paul Wittgenstein, home original, pintoresc i patètic, un veritable personatge de novel·la. Quant al seu oncle Ludwig, el mític filòsof en el qual la seva vida o llegenda s’inspirava Korrektur (1975), només apareix aquí com a buit, com una absència molt marcada. S’ha dit que mentre Ludwig va portar la seva filosofia al paper i no la seva bogeria, Paul era un boig perquè va reprimir la seva filosofia i no la va publicar, exhibint només la seva bogeria. Un llibre amb fort accent «autobiogràfic» en què l’autor ens confia un cop més, i cada vegada millor, coses trivials i profundes, i divertides fins saltar-se les llàgrimes, sobre la vida, l’art, els premis literaris, els cafès vienesos, la vida al camp, les carreres d’automòbils, la malaltia i la mort, en un d’aquests soliloquis al·lucinats, repetitius i despietats dels que posseeix el secret. En aquesta furiosa revelació que s’infligeix ​​i ens infligeix​​, aquest terrible narrador, decididament incòmode, ens parla també per primera vegada de l’amistat. Ho fa admirablement i, per utilitzar una de les seves expressions, sense el menor mirament, i això fa molt de mal.